1. Presentació
Pretenem estudiar els mètodes de traducció bíblica seguits en la predicació del segle XVII, període en què destaca la prohibició de traslladar la Bíblia al pla a partir de la publicació de l’Índice inquisitorial de Valdés.(1)

Per damunt de les dificultats que han experimentat els arromançaments bíblics, veiem que –com a característica paral·lela a la història dels textos sagrats– hom ha exhumat fragments escripturístics inserits en textos amb finalitats diferents a les de traduir les Sagrades Escriptures, de manera que en localitzarem, per exemple, fintegrant relats literaris,(2) a banda de la presència en sermons, perquè al llarg de tots els temps, els pols sobre els quals es construïa la predicació eren l’AT i el NT,(3) atés que «la Biblia se presenta como centro del saber y fuente fundamental de predicador».(4) Així, un orador sagrat del XVIII, Lluis Vicent Mas, OP, considera que el Salteri, és el «manual» del predicador, més necessari –afirma– «que la guia dels forasters».(5)

En el cas valencià estem en condicions d’escometre una compilació de traducions de textos bíblics produïts en la centúria del XVII espargides enmig dels sermons; és a dir, recuperem aquelles perícopes o cites que servien de peu per a elaborar la prèdica, o bé que eren utilitzats per a il·lustrar, fonamentar o justificar alguns la peroració; cites en llatí que els sermonadors decideixen traduir. Val a dir que, el nostre, no constitueix cap «primer intent» perquè sempre apareixeran precedents sobre els quals fonamentar material i metodologia.(6)

Encara que la major part dels texts a exhumar i estudiar procedeixen, com hem reiterat, dels sermons o escrits anàlegs, els reportem ací no tant pel seu valor  escripturístic (no sempre valuós, com veurem, però tampoc no en tots els casos, ni gens desdenyable), sinó com a element que assegura presència constant de la Sagrada Pàgina en vernacle en la societat valenciana o, a l’inrevés, estem davant d’un fet que garanteix la continuació del català escrit en un àmbit tan eminent com el de les traduccions bíbliques.

Es tracta d’un fet que acredita la capacitat intel·lectual dels predicadors del Barroc, d’aquells que hem definit com a «custodis del Llibre» i, alhora, seran els animadors d’una constant passió per la Bíblia.(7)

Eixa idea posa de manifest que els sermons –tot i que tingueren un destinatari genèric d’escassa formació– procedien de persones amb un nivell cultural: l’autor de la traducció coneixia la Bíblia i l’anostrava per a l’alimentació espiritual dels seus auditoris.

L’orador adoptava l’esquema que postulava invenire i proferre (també inventio i elocutio) que, transferit a l’àmbit dels sermons significa cercar el sentit del text escripturístic i comunicar a l’auditori o als lectors els resultats de la recerca.(8)

2. Precedents
La tradició valenciana és antiga, i les mostres remunten als orígens del País. Per al nostre intent, amb l’anàlisi d’alguns exemples en tindrem prou per oferir-ne un tast expressiu; citarem, en primer lloc algunes de les propostes de sant Vicent Ferrer, el qual proporciona excel·lents models de traducció i reflexió bíbliques;(9) en aquest primer exemple ens acostem al trasllat de les primeres línies de Gn treballat des de l’hebreu, segons posa de manifest el taumaturg:

La traducció pretén ser respectuosa amb text bíblic, alhora que aporta una interpretació personal: el dominic facilita la versió llatina del terme hebreu «berexit» (transcrit, però, «benesit»), per a traduir el qual recorre a Vg («in principio»). Després, juga amb el terme «barà» (tercera persona del singular: «creà»; en llatí, «creavit») combinada amb el plural «Eloïm» («El, El; no Eloym!», subratlla el dominic en funcions de traductor i exegeta) de manera que hem de concloure («denotar», segons sant Vicent) «que aquell Déus» que apareix amb formulació de plural («Eloym») «és en si moltes persones: tres, Pare, Fill e Sant», o siga que el dominic converteix el relat genesíac en referència trinitària: «Lo Pare parlava ab lo Fill e ab lo sant Sprit».

Quan pare Vicent ha de trasmetre idees mitjançant la predicació, preconitza, doncs, l’ús de la Sagrada Pàgina (la lectura atenta dels Evangelis) com a font exclusiva a l’hora d’elaborar un sermó amb qualitat i eficàcia per a l’auditori, i refusa qualsevol altra possibilitat:

Els predicadors viuen amb passió la relació amb el text sagrat. Per a sant Vicent, la Bíblia posseeix tal caràcter de totalitat que el fet d’estudiar-la resulta suficient per a assolir una formació íntegra.(12) Amb eixe plantejament, respon a les exigències d’una època, encara que la proposta dóna raó dels dèficits bíblics que patia la gent, sobretot, els que els clergues seculars.(13) Sense embuts: Bíblia i no literatura.

Amb el temps, la lluita vicentina contra les «fengides poesies», les «inútils històries» o els «combats ni batalles» (la creació literària en peça), dóna pas a una utilització d’eixos recursos, abans condemnats, en benefici de l’evangelització. Encara que la història registra exemples en eixe sentit –com ara fra Antoni Canals– el mestre n’és Joan Roís de Corella, literat que no tingué escrúpols a l’hora d’introduir en la seua obra faules mitològiques, poesia amorosa o que es permet recórrer a històries bèl·liques i el somni.(14)

Mestre Corella, malgrat la distància estilística i ideològica amb el pare Vicent, no se n’allunya pel que fa als usos bíblics, sinó que hi manté fidelitat; no podem dubtar de l’influx que exerceixen els textos sagrats sobre l’autor. El mateix Mestre en Teologia, en elevació de to magisterial, propi del que feia classes a càrrec del Consell municipal, insisteix en la idea que l’aprenentatge bíblic és tan útil que convé no oblidar-lo al llarg de la vida:

Afirmació que recorda la de Sant Vicent sobre la completesa de la Bíblia per a la formació intel·lectual. Però Corella ho formula vitalment i, en coherència, farceix les pàgines de cites bíbliques en què fonamentar-se.

Corella acaba la vida adherit a la Bíblia, amb la traducció d’un Psalteri (18) que ha merescut reedicions i anàlisis (19) i la del Cartoixà, encara en estudi.

Per a mostrar la rendibilitat bíblica convertida en història literària, adduirem el testimoni d’Isabel de Villena, amb un exemple de l’AT:

Comprovem la capacitat d’adaptació de sor Isabel per ajustar redacció a interessos catequètics. El text forneix dades suficients per fer-nos idea dels criteris de traducció amb què treballa. Ho mostrarem amb la perícope de les Noces de Canà:

Queda clar que estem davant d’una rica tradició de referents bíblics traduïts. Si no perdem de vista eixa tradició, verificarem la gran xifra de bíblies traslladades al vulgar que circulaven pels prestatges de la gent culta,(22) amb una quantitat que per damunt de qualsevol idea prèvia a partir de la prohibició de traduir-les,(23) encara que no es tractara d’edicions completes, sinó de fragments traduïts, com hem pogut comprovar.

En el segle XVI, trobem un trasllat, el de l’humanista Jeroni Conques, qui traduí el llibre de Job.(24) Reproduïm el diàleg entre Jahvé i Satanàs del capítol primer:(25)

La versió adverteix que, limitat a cercles intel·lectuals reduïts, –el dels humanistes del S. XVI a què pertanyia Conques– la tradició de traduccions bíliques no s’ha interrumput.

3. Traduir la Bíblia en el Barroc
Progressem fins al segle XVII, moment del nostre treball. Comprovem, en primer lloc, com consideraven que estava estructurada la Sagrada Escriptura:

Interessant concepció de l’estructura i funció dels llibres bíblics: els Evangelis, caràcter normatiu; els Fets dels Apòstols, històric; les epístoles, sapiencials i l’Apocalipsi, profètic. Atés eixe caràcter de llibre profètic, el predicador constata les diferències estilístiques de l’Apocalipsi respecte de la Història, Ètica i de Doctrina. I eixa diferència s’estableix malgrat que sant Joan siga «Evangelister y Epistoler».

Del conjunt dels 150 Sls, el que més admiració recull és el 109, el qual, segons Guerau, reuneix molts elements a considerar:

De l’anàlisi de l producció d’aquells temps podem extraure valuosos exemples que possibilitaran una aproximació al coneixement que tenien de la Sagrada Escriptura i als criteris de traducció que aplicaven els predicadors valencians de l’època. Per a la realització del propòsit, hem seleccionat les cites bíbliques de tres sermons procedents de la centúria del Barroc.

la presència de la Bíblia en el sermó posa de manifest, en termes d’intertextualitat, l’actualització permanent de les formulacions, les propostes o els preceptes escripturístics; diàleg permanent, però sotmés als criteris exegètics de cada temps.

Ara bé, les cites no poden ser escripturísticament sistemàtiques, perquè responen a les necessitats del sermó, raó per la qual no podem ordenar-les a partir de cap criteri, però és evident que, en època de proscripció, fan presents uns textos que, altrament, el poble desconeixderia i que, a més, no podria desxifrar a causa del desconeixement del llatí; d’ací la insistència de sant Vicent en la idea que la predicació havia de fonamentar-se en la Bíblia, i perquè hi havia molta gent ignorant que no podia llegir-la, la missió del predicador s'esdevenia imprescindible per a fer païble aquella vianda per als auditoris.(28) Diferent seria la digestió que n’havien fet eixos mateixos predicadors.

La consignació constant de fragments bíblics en llatí i, seguint l’encàrrec vicentí i la tradició eclesial, traduïts per a nodriment espiritual i moral del poble, fa emergir la presència de la Bíblia en vernacle amb una entitat no sospitada. És veritat que, parlant cas a cas, hi ha estudiosos constrets a parlar de presència «incidental i poc profunda», o bé «remota i circumstancial», perquè només arribava a través de la predicació –amb durada efímera a causa de la condició de discurs oral– o de l’art.(29)

Els aspectes que li atorguen importància són, en primer lloc, el ja esmentat sobre la presència ininterrompuda de la Bíblia fins i tot en el sermo humilis i, en segon lloc, el resultat de conjunt nombrós de referències directes o indirectes que podem recollir i ordenar.

El sistema de referències bíbliques en aquell temps no és nou, sinó que compta amb inveterada tradició provinent de les primitives comunitats cristianes. Així, si ens situem en els primers temps de cristianisme, veiem que els evangelis arriben a la redacció com a conseqüència de l’acumulació de diversos textos que circulaven a través dels grups de la primitiva comunitat.(30) Igualment nosaltres partirem d’un recull divers de traduccions de fragments bíblics amb què els predicadors fonamenten el treball i, a més, transmeten els coneixements d’eixa Paraula de Déu a un públic no format.

L’intent no és tan pretenciós com el que mogué els compiladors inicials del text escripturístic, en primer lloc, perquè els plantejaments parteixen de principis que són abismalment diferents, i en segon terme perquè no forma part de la nostra ambició el projecte de reconstruir, pas a pas, la Sagrada Pàgina a partir dels fragments que ens hagen pervingut. L’objectiu, més humil i adscrit a la història de la cultura en la parcel·la de la traducció de textos sagrats, naix de la convicció que la història oral té gran importància en l’època moderna a l’hora d’establir determinades modalitats de cultura i de mentalitat,(31) de tal manera que els predicadors del moment construeixen un autèntic ordit de referències bíbliques les quals faran circular amb tràfec tan intens que contribuiran a modular el pensament i a conéixer la Sagrada Escriptura.

Només una exígua minoria dels sermons arribava a les premses, amb què la utilització majoritària era l’oral, la de la predicació directa des de la trona. Per tant, per a la mentalitat de l’època, fonamentada en la cultura oral, la referència bíblica en els sermons posseïa una importància cabdal; era l’única possibilitat que tenia el poble pla d’accés a les Sagrades Escriptures: «el púlpito era la escuela gratuita del pueblo llano, que no conocía más horizonte cultural que el constituido por las verdades religiosas».(32)

En segon lloc, l’actuat estat de la indagació ens permet afirmar que el diàleg amb la tradició literària no es va interrompre durant els segles de l’edat moderna, i que podem parlar de continuada activitat dels traductors de les Sagrades Escriptures.(33)

La mostra que oferirem, bé que no exhaustiva, posa en relleu la importància que hom concedia a la Paraula de Déu al llarg del segle XVII, i els diversos criteris amb què actuen els traductors o els predicadors que actuaven.

4. Traslladar la Bíblia en el XVII      
Comencem amb l’obra de Gaspar Blai Arbuixech, predicador de la Ciutat, el qual, en el Sermó de la Santa Conquista reporta abundants exemples de traducció bíblica.

Atés el tema del sermó, la major part de les citacions tenen relació amb l’espasa de Conqueridor, conservada en el Consell municipal i que eixí en processó aquell any o, en segon lloc, amb la contesa entre David i Goliat, o siga, l’exèrcit del rei Saül i el poble de Déu que desafia el poder del filisteu, convertits en l’exèrcit del rei en Jaume, que desafiarà el poder del rei moro Zaén. Paràbola facturada pel sermonador amb voluntat de parangonar l’acció del monarca conqueridor amb la Bíblia, és a dir, de sacralitzar la conquesta; no debades, insistiran tots els predicadors, parlem d’una Croada.

De primer trobem que l’homileta de la Ciutat no cita tot text llatí i, en canvi, el tradueix complet; més encara, en la proposta de traducció el sacerdot introdueix les glosses que considera pertinents per al desenvolupament de la referència escripturística:

A partir de les glosses, li descobrirem traduccions que, fetes per un expert com ell, pretenien ajustar-se a la comprensió que era d’esperar en l’època i per l’auditori, com quan parla de «lo llas escorredor» o del fet que els fills de Jerusalem hagen de dormir «per les places»:

He qualificat Arbuixech com a expert, entre altres raons perquè coneix el grec, i té en compte la diversitat entre LXX i Vg. Ell mateix ho explica:

Després, a partir de la traducció dels LXX, l’orador farà disgressions interessants –i interessades per als objectius de «persuasió dels oients»– a propòsit de la validesa dels soldats coetanis seus, els quals afirma que es pareixen a les bledes mig cuites, model de militars que no pot ser considerat apte per a la batalla. Abans hem vist que sant Vicent feia l’exegesi a partir del coneixement de l’hebreu. Ara sabem que hom estudiava Sagrada Escriptura en profunditat –a l’alçada, certament, dels coneixements i mètodes de l’època– i, com Arbuixech, alguns predicadors es permetien una anàlisi exegètica com a procediment habitual en aquella època, perquè en el segle XVII hom utiliza els textos grec o hebreu a fi d’aclarir algun punt fosc de Vg.(36)

El predicador –que pretén sacralitzar la conquesta del Regne– adverteix que les pàgines de l’AT poden nodrir les reflexions de material bèl·lic amb prou potència per a dissenyar el concepte que vol transmetre sobre els esdeveniments militars de la conquesta:

Un altre exemple d’utilització interessada de la Paraula de Déu per a les conveniències de la idea que promou el sermó, ens la proporciona el predicador de la Ciutat en la següent traducció, en la qual aplica el sentit del Sl 44 als treballs que el rei Jaume patí per a aconseguir la Conquesta del Cap-i-casal:(38)

Entusiasmat amb les glosses aptes per al designi d’ajustar conquesta amb la fe catòlica (el relat podria haver quedat, sense afegits, amb una solució més ajustada: «per la veritat... mansuetud y per la iustícia»), el predicador porta als tòrculs el sermó i deixa de traduir a partir de la frase que comença per «et deducet». Ho reprendrà més avall Arbuixech quan voldrà fer avinent a l’auditori que la finalitat de la conquesta jaumina és

a fi que, en la predicació, li resulte natural concloure amb la recuperació de la frase que havia omés, «deducet te mirabiliter dextera tua», encara que també la vol traslladada segons els interessos en què es fonamenta la seua predicació:

Es percep que el predicador no pot evitar la incorporació de la glossa, procediment que li permet atribuir les meravelles de la dreta del rei Jaume a l’espasa, constituïda en thema de la predicació.

Segons l’estil propi del moment, la manipulació a què el predicador sotmetrà el sentit de l’Escriptura serà freqüent, i, en ocasions, quasi sense límits, encara que convé insistir en la idea de la contextualització històrica.

Per exemple, a l’hora d’atribuir un text bíblic (referit al jove pastor David en l’enfrontament amb Goliat) als almogàvers que portava el rei Jaume, tot extret a partir d’unes referències alimentàries escassament significatives:

David, amb la fona farà caure a terra el gegant Goliat, moment que convertirà el predicador en parangonable al fet que un altre jove, ara el rei Jaime haguera també fet caure a terra el gegant sarraí:

L’orador reelabora la versió inicial, potser per col·loquial, a tenor del selecte auditori, o també, per raons estètiques per evitar reiteracions; el cas és que, per a la mateixa expressió («in faciem») ens proprociona dos solucions:

Amb les darreres propostes, “de cara” i “de front”, Arbuixech es situa en solucions més pròximes al llatí in faciem que no l’aportada en primera versió –la més col·loquial: “morros”– i ofereix un aspecte més “digne” de l’esdeveniment. El text a què al·ludim concedirà al predicador més possibilitats perquè puga associar-lo a la idea dels almogàvers en lluita contra els moros; un exèrcit minúscul i brau enfrontat al gegant enemic

Uns altres llibres escripturístics fèrtils en termes d’aprofitament al·legòric d’una narració bèl·lica són els dels Macabeus: el predicador vol espigolar-los degudament. Segons la traducció que farà Arbuixech, així arribarà la notícia de la mort d’Apol·loni a un auditori que participa, encantat, en la celebració:

Arbuixech ha necessitat substituir l’anterior llibre bíblic pels dels Macabeus; el predicador continua pensant en l’actualització del text sagrat perquè ha de parlar de l’enfrontament d’un exèrcit reduït, condemnat a perdre, amb un altre preparat i poderós: 

En l’intent de persuasió, Arbuixech no experimentarà vacil·lacions per a adscriure a la fe catòlica la figura del més destacat protagonista bíblic, Judes Macabeu –el «capità» del dèbil exèrcit dels Macabeus– «respongué com a catòlich» (afirmarà el predicador sense témer l’anacronisme); així, des de la condició de capità «catòlic», Judes Macabeu exorta el seu poble:

Per a continuar amb les belles descripcions que ens oferirà de la batalla bíblica i comparar-la amb la de la Conquesta, l’autor Invoca l’efecte de les sagetes, comparació que extrau del salmista:

Arbuixech és un predicador que treballa per a exprémer totes les possibilitats del material amb què opera, així que continuarà glossant el mateix salm:

El predicador acumula totes les cites bíbliques que és capaç per a parlar de l’espasa com a instrument de Déu.
Les referències al Sl 44 són òbvies, atés el v. que fa «accingere gludio tuo super femur tuum potentissime»,(48) ja citat, però que no hem reportat abans perquè el predicador no havia considerat necessari traduir-lo en aquell moment.

Introduïm un parèntesi perquè convé traure a la llum una altra competència del predicador:la capacitat exegètica, ja anticipada, habilitat que posa en joc en la predicació. Enfront de la narració citada, Arbuixech fa una objecció que qualificarà com a «gran dificultat» («gran dificultat à causat aquest text als Sagrats Expositors»), l’anàlisi de la qual permetrà que no perdem de vista el procés de catalogació de traduccions bíbliques que portem a terme:

Tenint en compte que l’espasa protagonitza part de la prèdica amb el «Sermó de les espasades», Arbuixech continuarà amb el recurs als llocs bíblics que es puguen referir a l’espasa. Era previsible, doncs, que en tornara a trobar en el llibre dels Macabeus, recuperat donada la fonamentació bèl·lica:

A partir d’ací, a Arbuixech li resulta fàcil identificar el poble cristià –el seu auditori– amb l’antic Israel, com abans havia associat Jaume I amb Jacob i ara amb Judes Macabeu. Per a ell, l’espasa és un instrument d’evangelització que predica l’actualització d’Israel en l’Església, el nou Poble de Déu.

En la ponderació de la victòria cristiana, el predicador valencià fa una lloança de les belleses del Cap-i-casal conquerit, i així evoca i retoca el llibre del Càntic dels càntics:

Sense citar directament la font, exhibeix domini de la tècnica exegètica vigent, perque afirma que «altres de l’hebreu lligen sicut rosa inter spinas». Ell en fa la seua versió i s’interroga:

Moment que aprofitarà per a fer una disgressió (que «darà gran conhort a l’auditori») a propòsit de la «Inmaculada Concepció de la Sagrada Verge Maria», per a redactar la qual reprodueix un text de la Bíblia Parva (per a ell, Bíblia chica), obra de sant Pere Pasqual, les paraules del qual resultaren per a ell unes paraules «de cordial consolació».
Però la història continua, i el sermonador ens explica que l’espasa del rei ha romàs al llarg dels segles

Per a explicar eixa singularitat («la bondat de un pas tan gran»), Arbuixech evoca la profecia del nou Regne d’Isaïes i que l’Església proclama en Advent:

És a dir:

Així traduirà Arbuixech, el qual farà un exercici d’actualització del text bíblic per a traspassar-la als temps coetanis seus, davant la possibilitat d’una temuda invasió musulmana:

Amb tanta vehemència que no podrà evitar fins i tot expressar-se amb un to d’una certa arrogància:

La manipulació del text profètic és forta; l’espasa, esdevinguda corbella segons la profecia d’Is, recuperarà la forma primitiva per a protegir el regne cristià d’una invasió musulmana. Correspon a l’espasa del rei la defensa de la València; en conseqüència, els valencians –acostumats a les invasions dels moros– han de perdre la por a una possible agressió islàmica, freqüents llavors. L’espasa atorga protecció al verger; és –afirma– com haver tornat al Paradís, perquè aprofita que  en en llibre del Gènesi també ha trobat una referència a una espasa, en eixe darrer cas, espasa de costòdia:

Es tracta d’un Paradís al qual no podran tornar els expulsats:

Transparent en la utilització de la Bíblia en benefici propi. Al final comprovarem, amb 1Sa que el fet que el rei Jaume deixara l’espasa a València constituirà un acte d’amor a la Ciutat i Regne:

La donació que Jonatàs farà de l’espasa a David és un acte d’amor extrem («Amava Ionatàs… a David com la sua pròpria vida»); així, per analogia, el fet que el rei Jaume cedira l’espasa a València manifesta l’amor immens que li professà. I, per a nosaltres, una mostra de les immenses possibilitats –pràcticament il·limitades– que els ofereix l’esquema d’interpretació al·legòrica de les Sagrades Escriptures.

Passem al segon dels sermons. Correspon al que predicà Guerau per al pare Esteve en les exèquies que li celebraren. En la a primera cita incorpora una glossa que modifica el sentit del text original:

El predicador es complaurà amb la possibilitat d’incorporar les glosses que ajudaran a perfilar el sentit que vol donar:

Guerau no solament es dedica a traduir fragments de l’Escriptura útils per a la peroració, sinó que es permet opinar sobre el sentit del text llatí:

Com que la redacció no té « sentit gramatical», l’orador proposarà anar al sentit metafòric, que aprofitarà per a definir el predicador com a cast i pur seguint sant Gregori el Gran en l’explicació de Lc 12,35,(60) i també ho referirà a la virtut de la penitència. Finalment, fa una explicació simbòlica segons la qual el gall significa pobresa.
Guerau introdueix glosses a la seua versió de la Bíblia, encara que no parega necessària per a la comprensió del text, però amb finalitat doctrinal:

La utilització de les glosses es dispara, fins arribar a versions gens ajustades a l’original:

En altres situacions, la glossa facilita un aprofitament catequètic:

Encara que el predicador intentarà ajustar-se més al text llatí, sense mostrar-hi «fidelitat» absoluta:

Analitzem la recuperació de les cites que Ballester introduirà en el sermó sobre el bateig de sant Vicent Ferrer; per a explicar-lo, el predicador recorrerà al Sl 45,5,(62) salm que oferirà copiat i traduït:

La versió és personal; a banda de la peculiaritat del vb. «engrunsar-se», no tradueix «Altíssimus», però desenvolupa «mane diluculo»: «a l’esclatar l’alba i de bona matinada, que sense perea matinegen los socors del Cel», etc.  Encara oferirá una versió més del v. «dedit vocem…», el qual, aplicat al crit que segons la tradició, féu el sant des del ventre de sa mare, commogué València:

El fragment de Lc (65) servirà per a aplicar-ho a la pregunta que, segons la tradició, es feia la gent sobre el futur del sant:

És el text en què els veïns de Zacaries s’interroguen sobre el futur del seu fill Joan, però àmpliament glossat. L’oient familiaritzat amb l’evangeli, recordarà que el v. següent fa: «etenim manus Domini erat com illo».

Seguint la perícope del dia, l’orador continua amb l’estil de trasllat amb glossa:

Més avall farà un recurs al Sl 103,2, amb glossa

Ara també amb explicació, perquè no pot evitar fer memòria de qui ell pensava que era l’autor del Sl:

Però ho podrem considerar com una traducció, ja que en Vg el Sl comença amb el títol «Ipsi David».
Més tard, l’autor recorrerà al relat de la creació per a insistir en la importància de l’aigua

La versió és lliure perquè Ballester intenta subratllar l’element de l’aigua com a més destacat, i per eixa raó posa l’accent en el fet, consignat en el relat de Gn, que també de l’aigua ixen els ocells; l’aigua és «paridora mare de tanta volanteria».

Per a explicar la ciutadania celestial –eterna– del sants, Ballester citarà l’epístola de sant Pau als Efesis:

La proposta és, novament, lliure; abans comentava que «l’ahinc» dels sants és «pegar vols al Cel», solució que explica la llibertat de la traducció.

Ballester continua reflexionant sobre la rellevància religiosa de l’aigua, i torna al relat de la creació:

Es tracta d’una text traducció molt elaborada, més atenta al valor literari que a la fidelitat a l’original.

A banda de la traducció, també Ballester dedica temps a fer algun comentari exegètic des de la traducció; així, sobre el verset «Vos estis sal...» analitzarà:

Ballester aprofita per a situar-se enfront dels predicadors vicentins que omplien els sermons de rialles: «Tinga el sermó gràcia, però no gràcies». Però l’ardiaca dedica més esforços a l’exegesi bíblica, com ara, al naixement d’Isaac:

La mare dels Zebedeus, agenollada als peus de Jesús, sol·licita del Mestre privilegis per als fills:

A l’hora d’avalar el paper social dels notaries, encarregats d’organitzar la celebració del bateig del sant, dirà:

El predicador ha intruduït la versió amb l’advertiment «que vol dir…», però Ballester ajusta el sentit final als seus interessos avalant el gremi de notaris de València, que sufragava la celebració.

Per a reivindicar la realització de portentosos miracles en sa casa,

Els predicadors del XVII no manifesten excessiva proclivitat a l’ús de les citacions bíbliques que no puguen aplicar en benefici propi, però, ni les eviten ni tampoc les volen evitar, cosa que permet d’analitzar les modalitats d’ús i de traducció, no sempre molt literals.

Per eixa raó hem posat abans entre cometes la idea de fidelitat, atés que ells no volen traslladar d’una manera literal, ni expressar, amb precisió d’escripturista, la idea original del text en la llengua de destinació, sinó que les referències bíbliques són utilitzades per raons d’aval. Com és conegut, certament, no es dediquen a fer una exegesi detallada i rigorosa, sinó que utilitzen la Pàgina Sagrada amb la finalitat de fonamentar i de legitimar les seues asseveracions, que prenen així punt de partida en la Paraula de Déu. Però es tracta d’un sistema coherent amb el pensament del temps, caracteritzat per l’al·legoria; la glossa, per tant, activa l’al·legoria fins a límits poc prudents per al treball del traductor, però acceptats llavors. 

En conseqüència, les nombroses peces que ens ofereixen els predicadors (n’hem omés algunes, perquè apareixen dins la perícope Mt 5, atés que es tracta de predicacions sobre sant Vicent Ferrer i no presenten variants significatives) ens faciliten copsar la idea del criteri amb què treballaven aquells predicadors, i avalen que els fragments recollits són valuosos, atés que, malgrat els dèficits, ens ajuden a formar-nos una noció de referències escripturístiques de quasi la totalitat del conjunt. Si el sermó ha de fonamentar-se en la Bíblia, el predicador haurà de fer cas a l’Escriptura Sacra i, ell també, desenvolupar les al·legories de què està farcida la Bíblia.

NOTES

(1) Antonio Mestre, «Religión y cultura en el siglo XVIII», en Ricardo García-Villoslada (dir.) Historia de la Iglesia en España, vol IV, La Iglesia en la España de los siglos XVII y XVIII, Madrid, 1979, op. cit., pàg. 667.
(2) Giancarlo Rinaldi, La Bibbia dei pagani, Bolonya, 1998, reelaboració de Biblia gentium. Primo contributo per un indice delle citazioni, dei riferimente e delle allusioni alla Bibbia negli autori pagani, greci e latini, di età imperiale, Roma, 1989.
(3) Antonio Castillo, «El taller del predicador. Lectura y escritura en el sermón barroco», en Via Spiritus (Porto), II (2004), 20.
(4) Miguel Ángel Núñez Beltrán, La oratoria sagrada en la época del Barroco. Doctrina, cultura y actitud ante la vida desde los sermones sevillanos del siglo XVII, Sevilla, 2000, pàg. 39.
(5) Lluís Vicent Mas, Sermón en la solemne fiesta que hizo la muy ilustre cofradía de San Vicente Ferrer, por complirse el tercer siglo de su gloriosa canonización, el día 5 de julio del presente año 1775, València, 175.
(6) Joan Vilar i Costa, «La Bíblia catalana antiga: Les citacions bíbliques en la Quaresma de sant Vicent Ferrer predicada a València l’any 1413», en Ciutat-3, (Manresa), 16 (1928), 77-82, i núm 19, del mateix any, 10-114.
(7) Sergio J. Sierra, La lettura ebraica delle Scritture, Bolonya, 1996, pàg. 11.
(8) Manlio Simonetti, «Introduzione» a Sant’Agostino, L’istruzione…, op. cit., pàgs. XIV-XV.
(9) Cfr. Joan Vilar Costa, «La Bíblia catalana antiga...», op. cit.
(10) En Tomàs Martinez, Aproximació als sermons de Sant Vicent Ferrer, Paiporta, 2002, pàg. 115.
(11) Ibídem, pàg. 106
(12) Ibídem, pàg. 40.
(13) Miguel Navarro Sorní, «San Juan de Ribera y la Biblia», en El Tesoro de la Palabra. Las Biblias de san Juan de Ribera, València, 1998, pàg. 42.
(14) Antoni López Quiles, Literatura i espiritualitat. La resposta de Corella davant de Déu i davant del’home, València, 200).
(15) Joan Roís de Corella, «Vida de Santa Maria Magdalena», en Obres, València, 1985, núm. 91.
(16) Joan Roís de Corella, «Sepultura de Francí Aguilar», en Obres, op. cit., núm. 119.
(17) Curt Wittlin, «Un text inèdit de Joan Roís de Corella: La visió a la porta de la Senyora nostra de Gràcia, del 1487», Sol Post. Estudis de Llengua i Literatura, 3 (1995), pàg. 267.
(18) Psalteri trelladat del lati en romanç per Mestre Johan Roiç de Corella, Mestre en Sacra Teologia, Sant Feliu de Guíxols, 1921.
(19) Darrerament, veg. Antoni López Quiles, Teoria i praxi de la traducció corellana. La versió del Psalteri. En curs d’edició.
(20) Ez 34,16: «quod perierat requiram et quod abiectum erat reducam et quod confractum fuerat alligabo et quod infirmum erat consolidabo et quod pingue et forte custodiam et pascam illas in iudicio».
(21) Jn 2,3.
(22) Miguel Navarro Sorní, Calixto III, València, 2005, pàg. 155.
(23) Jordi Ventura, La Bíblia valenciana. Recuperació de la història d’un incunable en català, Barcelona, 1993.
(24) Jeroni Conques. Llibre de Job. Versió del segle XVI, ed. de Jaume Riera Sans, Barcelona, 1976.
(25) Jb 1,6-12.
(26) Lluís Vicent Mas, Sermó predicat en la tercera centúria de la canonització de sant Vicent Ferrer, València, 1755. Més avall tornarà a dir: «L’escritura canònica es distingueix en llibres legals, historials, doctrinals i profetals».
(27) Antoni Bonaventura Guerau, Sermó de les bones noves, València, s.d.
(28) Tomàs Martínez, Aproximació..., op. cit., pàg. 105.
(29) Miguel Navarro Sorní, «San Juan de Ribera y la Biblia», op. cit., pàgs. 41-43.
(30) Cfr. «Introducció» a NT, en Bíblia Valenciana. Edició Interconfessional, Castelló, 1995.
(31) Giovanni Maria Vian, La biblioteca de Dios, Madrid, Cristiandad, 2005, pàg. 15.
(32) Miguel Àngel Núñez, La oratoria sagrada..., op. cit., pàg. 43.
(33) Antoni López Quiles, «"La cita amb els clàssics". Les fonts grecoromanes en l’Oratòria Sagrada de la València del Barroc», a Actes de la jornada científica interdisciplinar El sobrenatural a les literatures mediterrànies des de l’època clàssica fins a les societats actuals: II part, Universitat de València, en curs de publicació.
(34) Gn 42,22.
(35) Is 51,20. BSV: «filli tui proiecti sunt dormierunt in capite omnium viarum sicut bestia inlaqueata»; NV tradueix: «Filii tui defecerunt, iacent in capite omnium viarum sicut oryx illaqueatus», i BVC fa: «Filii tui proiecti sunt, dormierunt in capite omnium viarum sicut oryx illaqueatus». Segons BVI: «els: teus fills, extenuats, es gitaven als cantons com antílops atrapats al filat».
(36) Miguel Àngel Núñez, La oratoria sagrada..., op. cit., pàg. 100.
(37) 2Sa 18,19. El predicador no tradueix l’últim v., però hi afegeix «in», que no consta en l’original.
(38) Per a la cristianització històrica dels Sls, es pot veure Vincenzo Bonato, I Salmi nell’esperienza cristiana, 3 vols., Bolonya, 2000-2008.
(39) Sl 44,5.
(40) 1Sa 17,17-18: «accipe fratribus tuis oephi pulentae et decem panes istos... et decem formellas casei».
(41) 1Sa 17,49: «cecidit in faciem suam super terram».
(42) 1Sa 17,50: «praevaliutque David adversus philisteum in funda et in lapide».
(43) 1Mc 3,12.
(44) 1Mc 3,17
(45) 1Mc 3,21-22. El text fa: «Nos vero...».
(46) Sl 44,6: «sagittae tuae acutae».
(47) Ibidem.
(48) Sl 44,4.
(49) En realitat, Gn 33,19-20. BSV fa «Emitque partem agri in qua fixerat tabernaculum a filiis Emor patris Sychem centum agnus, et erecto ibi altari invocavit super illud fortissimum Deum Israhel», mentre que BVC posa: «Emitque partem agri in qua fixerat tabernacula a filiis Hemor patris Sichem centum agnis. Et erecto ibi altari, invicavit super illud fortissimum Deum Israel.»
(50) Exactament 2Mc 15,15-16: «Extendisse autem Ieremiam dextram, et dedisse Iudae glodium aureum, dicentem: Accipe sanctum gladium munus a Deo, in quo deiicies adversarios populi mei Israel».
(51) Ct 2,2.
(52) Gaspar Blay Arbuixech, Sermo de la S. Conquista de la molt insigne noble, leal, e coronada ciutat de Valencia, predicat en la esglesia metropolitana de dita ciutat a 9 de Octubre any 1666 per lo R. Docttor Gaspar Blay Arbuxech, prebere de la Real Congregacio del Oratori, València, 1666, pàgs. 55-56.
Disponible a http://bvpb.mcu.es/es/consulta/registro.cmd?id=405506
(53) Is 2,4.
(54), Arbuixech, Sermó..., op. cit., pàg. 57.
(55) Gn 3,24. En realitat, «collocavit ad orientem paradisi Edem cherubim et flammeum gladium atque versatilem ad custodiendam viam ligni vitae».
(56) Arbuixech, Sermó..., op. cit., pàgs. 58-59.
(57) 1Sa 18,3-4: «diligebat enim eum quasi animam suam. Nam expoliavit se Ionathas tunica qua erat indutus, et dedit eam David, er reliqua vestimenta sua, usque ad gladium et actum suum, et usque ad balteum».
(58) «Dilectus est Deus et hominubus Moyses» . BVI, «Moisés, l'estimat de Déu i dels hòmens».
(59) BVI, «el llebrer de bons lloms» i, en nota recorda que alguns tradueixen «gall» o «zebra».
(60) BVI: «Estigue a punt amb el cos cenyit».
(61) Ibídem.
(62) En realitat, Sl 45,5-7.
(63) Ballester explica: «Diu lo profeeta dels reys y rey dels profetes, David».
(64) Més avall traduirà «modio» per «mesura».
(65) Lc 1,66.
(66) Gn 1,20.
(67) Fl 3,20.
(68) Gn 1,2. En realitat, «Spiritus Dei».
(69) Mt 20,20.
(70) Sir 10,5.
(71) Lc 4,23.